CIANOTíPIA

El procés de la cianotípia es un procediment fotogràfic antic que es basa en la sensibilitat a la llum de les sals de ferro, que donen a la imatge un to blavós (blau de Prússia) i produeix imatges monocromes negativo-positives permanents, molt més inalterables al pas del temps que altres sistemes fotogràfics.

Va ser desenvolupat per John Herschel durant els anys 1839 – 1842, astrònom i matemàtic anglès, però va ser Anna Atkins, una botànica anglesa, considerada la primera dona fotògrafa, qui va posar aquest procediment en pràctica publicant un llibre il·lustrat documentant plantes exclusivament amb cianotípies l’any 1843. 

El procediment es va fer popular per ser un procés senzill i econòmic per crear còpies de mida gran de plànols d’enginyeria. Actualment la cianotípia es practica en el terreny artístic. Es poden obtenir imatges a partir de negatius, negatius Lith, fotogrames, i transparències a partir d’arxius digitals impresos.

Les cianotípies es poden virar per tal de modificar el to blau un cop han estat revelades. Existeixen molts mètodes per virar-les, alguns amb solucions ja preparades i d’altres que podem fer nosaltres mateixes.

La cianotípia és un procés molt versàtil i es pot adaptar per imprimir imatges en diferents tipus de suport: fusta, tela, vidre… En el cas de la tela es requereix aproximadament cinc vegades més de sensibilitzador que sobre paper i els temps d’exposició també són més llargs. El tipus de tela i el color són factors importants a tenir en compte (mentre que sobre cotó 100% les imatges es reprodueixen de manera fiable, els teixits sintètics requereixen proves prèvies, i són preferibles els colors blancs o clars). La cianotípia sobre tela és especialment sensible als fosfats, al lleixiu i al sodi, motiu pel qual és recomanable evitar l’ús de detergents.

És un procediment molt interessant per treballar amb nens i nenes sota la supervisió dels adults, ja que és senzill i té múltiples possibilitats creatives.